15 d’abril 2008

Escalada de trankis a ca la Montse

Buff... quan de temps feia que no anava a trepar a Montserrat. Diumenge quedo amb el Ferran per anar a fer alguna coseta i, encara que no porta molt temps escalant, està molt motivat! Doncs res, anirem a fer algo suau.
Després de donar-li voltes ens decidim per tirar cap al sector del Clot de la Mònica, a la Vinya Nova, i fem la Funció clorofíl·lica, 130m V, al Serrat de la Pastereta. Es tracta d'una via senzilla de IV amb un curt pas de V, molt ben equipada (només calen cintes), ideal per fer love-climbing...

Cara oest del Serrat de la Pastereta.

Al final del primer llarg hi ha un lloc per on filtra l'aigua i sol estar mullat després de plujes, com ho trobem nosaltres.


Una cordada a la via del costat.


El passet de V.

Després de patir una mica amb el ventet dels nassos, rapelem i tirem cap a l'agulla del Frare de Baix, que ens ve de camí cap al cotxe. Allà arrodonim la jornada de quarts i fem la Normal, 50m IV+, que segons diuen té el tram de IV més bonic del massís.

Vessant est de l'agulla del Frare de Baix i del Serrat d'en Muntaner.

El primer llarg acaba en xemeneia, amb reunió a la paret dreta. Després es passa a l'altre cantó, fent un flanqueig per la cara est de l'agulla, tot i que no ho sembli, amb força ambient, pels desploms de sota. Hi ha només un pont de roca i haurem de protegir amb algun alien o tascó.
No sé si és el millor llarg de quart de Montserrat però té la seva gràcia, encara que es fa curtet.


La xemeneia del primer llarg.


En plena travessa.


En Ferran arribant a dalt de l'agulla


El ràpel volat del descens.

I per aquelles coses que passen, monto reunió de la sabinota de dalt, sense empanar-me que dos metres sota meu hi ha dos parabolts amb anella ben lluents...

11 d’abril 2008

Tuc de Mauberme

Ja tocava una foquejada pel piri. Aquesta vegada me'n vaig amb en Mimo, Carles i Xevi cap a l'Aran per aprofitar la bona meteo del cap de setmana i la neu que hi ha per aquestes terres.
El plan és fer el Tuc de Mauberme (2.880m) en travessa, sortint del Pla de Beret i arribant per sobre el poble de Bagergue, convinant els dos cotxes. I per fer-ho més alpin, dormint al llac de Montoliu.

Ben carregats al Pla de Beret.
Sortim des del pla de Beret, ben nevat, direcció Montgarri i abans d'arribar-hi, en una casa en ruïnes, ens desviem cap al nord pel vessant assoleiat, on carreguem esquís poca estona, i després a l'esquerra, cap a la vall de Vernatar.

Pujant pel vessant més nevat de la vall.

Amb més o menys feina creuem el riu i remuntem la tranquila valleta, amb la silueta del Tuc de Parrós al fons. Una última pendent ens deixa al ventós coll de Montoliu, on podem contemplar ja l'imponent Tuc de Mauberme.

Salutacions des del coll.

Baixem el coll i busquem un bon lloc on plantar les tendes al costat del llac de Montoliu, aprofitant les últimes llums del dia. Ara a sopar, fondre neu i al sobre!


El nostre minicampament.


Diumenge, ens llevem a -4ºC i amb vent, recullim tots els trastos i amunt. Primer creuem l'estany de Montoliu per sobre les aigües gelades. Quina sensació més autèntica! Quan tornem a terra ferma, enfilem cap al coll de Mauberme per neu dureta.


El massís de la Maladeta a trenc d'alba.


Passant per sobre l'estany, amb al Mauberme al darrera.

Més amunt i abans d'uns flanquejos, decidim deixar els esquís i desenfundar el piolet i els grampons. Ara passem cap a la cara O, amb vistes dels estanys de Liat i la vall de Toran, i després dels flanquejos comencem a remuntar la canal de sortida, d'uns 40º màxim.


Cap a la cara oest.


En plena canal, amb els estanys de Liat al fons.

Estem de sort i trobem les condicions de la neu molt bones, i amb poca estona ens plantem al cim. Quines vistes! Degut a la seva posició i aïllament hi ha una panoràmica molt bona de la vall d'Aran, part del Pallars i la plana francesa.


Vista perfecta des del cim.

Després de gaudir de les alçades, desfem el camí fins als esquís. Ara sí, toca disfrutar de veritat. Tenim una pala molt guapa per nosaltres sols i amb neu dureta, que en aquestes dates s'agraeix més que una sopa primavera.
Aquí deixo constància de les males aptituds que tinc per grabar i esquiar alhora...


video
Baixem direcció sud, per la vall del riu Unhòla, fins unes mines abandonades, on trobem una pista que ens porta fins més amunt de Bagergue, a la Borda de Lana, on tenim l'altre cotxe. Durant els últims metres, ja amb neu més humida, la pista va creuant canals plenes d'allaus de fusió, que trenquen una mica el descens, però millor així que no que ens caiguin a sobre...
Un cop a baix, prenem el sol una mica, i com que no hem vist ningú en els dos dies, xerrem amb uns avis aranesis ben trempats, que es coneixen aquesta zona perfectament, encara que ben mirat, això és casa seva.

07 d’abril 2008

Montrebei "Miramunda" - Cap del Ras "Badalona"

L'altre cap de setmana, el kletterer, Pep, Mimo i jo vam fer plan Montsec, per esperar més bona meteo al piri i que la neu s'assentés... Dissabte arribem a Montrebei per fer una via "facileta" per on ens trobem, la Miramunda, 330m 6a/A1 (V+ obl.), que va obrir el Paca fa no gaire temps, per un dels panys menys "obligats" de la paret. A nivell general, es tracta d'una via semiequipada on els trams més dificils es troben concentrats als dos primers llargs, la resta és anar fent (amb més o menys rostolls...), per acabar per una xemeneia de tres llargs!


El Mimo al tram d'A1 del 1r llarg.

L'inici és a uns 50 metres a l'esquerra de la Paül-Lalueza i comença amb dos o tres passos d'A1, seguit d'un tram de V+ verticalot. Aquí veiem la penya voladora aterrant al costat del riu, després de "suicidar-se" des de la paret d'Aragó. Nosaltres controlant i intentant no volar i ells volant i intentant controlar, vès quina cosa...
El segon llarg, potser el més guapo, tomba en diagonal a l'esquerra per anar a caçar un sostre, que se supera per la dreta amb uns passos de 6a, ben protegits.



Començant la segona tirada.

Amb tres llargs més facilets ens plantem al peu de xemeneia, que a primer cop d'ull sembla bastant herbosa. No diré que no vam tocar cap matoll ni arbret, però menys del que ens pensàvem a priori...

Per què marcaria la ressenya aquest llarg com a "xemeneia en X"?
Com ha fet el kletterer, tampoc desvetllaré la sorpresa de la placa a la penúltima reunió. Haureu d'anar a veure-la...
L'últim llarg, net d'equipament, em va semblar el més maco de la xemeneia, encara que s'ha de vigilar amb algun trosset de roca crocanti, sobretot si hi ha algú a sota, que té bastant números de pillar...
De ferralla, caldria dur un bon joc de friends, bagues llargues i un estrep recomanable.

L'últim llarg de la via, en diedre-xemeneia.


Contemplant l'espectacle des del cim.


Les fites psicodèliques del descens.


Després d'un estira i arronsa, diumenge acabem a Cap del Ras, a l'Esperó Badalona, 250m 6b/Ae (V+/Ae obl.). Encara que ja l'havia fet feia uns anys, em tocarà repetir-la, és el que té ser minoria, jejeje.

Primer llarg de la via.

La via està molt equipada amb espits, o sigui, que amb cintes n'hi haurà prou. L'estrep per al tram de sostre serà més que recomanable. El 1r i 2n llarg els vam empalmar (V+ i 6a), sortint una tirada llarga i guapa. Després ve un llarg de Vè "merdós", i no per què no sigui bo, sinó per què bona part de la tirada està plena de tifa d'algun ocellot que camparia per allà. Deu ser la venjança per obrir una via a casa seva...
El dia cada cop és pitjor i ens tapem amb el cutre-tex per a fer el següent llarg de 6b i arribar al sostre, que se supera amb tres passets d'Ae. Després d'un llarg de 6a de placa venen dos llargs facilets, l'últim amb un altre pas d'Ae.

En ple esperó al 4t llarg.


Penjat com un xoriço al sostre de meitat de via.

Un cop al bar per recuperar forces i cumplint el que pronosticava el rellotge del Mimo, fot un aiguat de collons, que pobres els que estiguéssin a les parets...

03 d’abril 2008

Gel a Rjukan - Noruega. Part 2

Dimarts ens llevem amb ganes de visitar algun altre sector i anem cap a Kong Vinter, una zona situada al nord de Rjukan, on hi solen haver bones condicions. L'aproximació es realitza per una pista, per desviar-nos després cap a la part superior de les cascades, d'on es rapela.



La zona de cascades des de la pista d'accés.



Esto està lleno de charlys...


Aquí sí que es pot comprovar el gruix de neu.
La gran quantitat de neu que trobem als trams inferiors fa que assegurem des de dalt i rapelem fins trobar la neu. Aquí uns quants fem la King Kong, 40m II/5, mentre que altres es posen a la Kong Vinter, 40m II/4. La primera ens fa suar força, amb trams verticals, delicats i gens picats.


Vista lateral de la Kong Vinter.

Decidim plegar i passar un dia tranquilet disfrutant d'aquest bonic racó.


Por diós, trata de arrancarlo Carlos!!
Fa dies que veiem des del poble una columna amb molt bona pinta en una zona bastant alta, en una mena de circ petit amb més cascades. Consultem el llibre i tirem cap allà. Es troba a la zona de Gausta, direcció a les pistes d'esquí. L'aproximació serà la més llarga que farem, amb diferència, i a més a més la ressenya recomana portar esquís, que no duem. Al principi trobem traça però després desapareix..., tocarà obrir. Fot un vent de mil dimonis i no sabem on para el sector de Hogfoss, ja que hi hem d'accedir per dalt.

Aproximació a la zona de Gausta.


Contemplant la vall i l'immens horitzó pla i nevat.
Després de gairebé tres hores caminant i de fer una petita assamblea, el David i el Vicenç continuen a la búsqueda i captura, mentre que la resta reculem i ens dirigim al sector de Gaustatoppfossene, que ens ve de pas. Hi ha tres vietes curtes que també solen estar formades per l'altura on es troben i ens posem a la de la dreta, la Gaustatoppfossen, 20m II/4, on en Santi practicarà l'escalada en unes condicions durilles, -8ºC i fort vent.

Les vies curtetes de Gaustatoppfossene.


En Santi aguantant el tipo.

Després monto abalakov i rapelo, ja que la instal·lació es troba més amunt, després d'un tram amb neu xunga sobre gel. En acabat, sortim disparats cap al cotxe a escalfar-nos una mica, saludant a uns altres llunàtics que també estan patint el clima norueg.


Un dia realment ventós.

Més tard ens retrobem al super del poble amb els dos que falten, que han trobat el sector però no en les millors condicions, i després han baixat per una canal fins al poble! Avui s'han guanyat bé el sopar.

L'últim dia d'activitat hi ha previst un canvi de temps. No obstant, el Vicenç i jo decidim anar a aprofitar-lo a una de les vies llargues que hi ha davant mateix de Rjukan. La resta tornen al sector de Krokan. Després d'alguns dubtes, triem la coneguda Fabrikkfossen, 200m III/4, on feia dies haviem vist alguna cordada. A la part superior agafem la variant de l'esquerra, més curta però més tiesa (la original tindria un grau menys) i rapelem per la mateixa via.

Servidor al segon llarg, amb el poble a sota.


En Vicenç al tram més dret de la variant, just quan se'ns fot a nevar.
Ara si que neva de valent, i amb un moment les traces queden tapades. Com que estem sense cotxe, anem fent dit, tot caminant cap al camping, que cau un tros lluny. Aquí no para ni déu!! Finalment ens recull un tio que resulta que també és escalador i viu per allà, però amb un marcat accent yanki. Al vespre torna l'altra colla i fem l'últim soparet.


Les típiques cases noruegues de colors.


Hogar, dulce hogar...

Ens aixequem divendres i encara neva. Avui toca recullir la barraca i tirar amb la calma cap a l'aeroport per aquestes carreteres blanques. Encara que a l'hivern tots els cotxes monten rodes de neu (alguns amb claus i tot), la penya va a fondo per la carretera! Al final també t'hi acostumes i arribes a més de 80 per hora per una carretera nevada.


video
La pista de l'aeroport resulta que també està totalment gelada. No deu donar molt bon rotllo aterrar en aquestes condicions...

En resum, ha estat una setmaneta molt be parida, en bona companyia i bon humor, en un lloc que per escalar en gel és totalment privilegiat, i amb una meteo que no ens podem queixar. El millor és assebentar-se bé de les condicions. Encara que per la latitud on es troba està garantitzat el gel, enguany ja anavem preparats per no tenir un desengany, tot i que pel que sembla el tema estava millor que al gener i febrer. En un any normal i si gairebé tot està format, deu ser difícil triar una via, amb tantes possibilitats al voltant. A veure si un altre any es pot repetir...